Tres caps d'any en un any!

Primer Cap d'any: a la catalana, en plan previsor.

Els raïms ens els vam menjar abans de sortir de casa, a la salut de la Laia, perquè vam pensar que ens els farien llençar a l'aeroport. I, apa, bus a Balsareny i cap a Barcelona. Poca circulació a aquesta hora, ni a la carretera ni a la capital. Puntualment a l'aeroport. Felicitats al transport públic (mentre en tinguem).

Segon Cap d'any: a la suissa, en plan serà o no serà...

Amb puntualitat... catalana, sortim de Barcelona i de Zurich i... quan tornàvem a ser sobre Espanya, sobre Zaragoza en concret, (Salitas, a tu salud) es van anar fent les 12:00 i... sí!! ens van donar el primer (i únic!) vaset de cava per celebrar el traspàs d'any. Sort n'hi va haver d'un equip de bàsquet brasiler que comprimia les cames com podia al nostre costat, perquè si havia de ser pel "desfase suïs"...

Després ens van donar sopar i cap a Sao Paulo! Hauríeu d'haver vist els passadissos plens de cames enormes, plegades en no sé quants trossos sota els bonics seients de la classe econòmica. Això quan ens vam despertar, perquè ells encara van fer gresca una bona estona i dormien com benditos quan nosaltres ja feia estona que entrellucàvem clarors americanes.

Un cop al país emergent, només faltava un últim vol, puntualíssim també. Quatre horetes més i arribàvem a Santiago. L'Anapurna andí imponent des de l'avió, Ruski i Elena!

Tercer, i últim, cap d'any: a la xilena, en plan ressaca.

El Jep havia quedat i requedat, insistit i confirmat que ens recollirien a l'aeroport els del Che Lagarto (el nostre alberg a la capital) i després de mirar i buscar, comprovem que no hi són. Què ha passat? "Imposible hasta dentro de una hora" ens diuen per telèfon. No sé quines excuses posen, però "donde dije digo digo Diego". Ens mirem, riem i... és el cap d'any, pensem.